Coneixer l\’Àloe

Entre les diferents varietats d’àloe, la que té un interès més gran per la salut, degut a les seves propietats nodridores, és sense cap mena de dubte l’Aloe Barbadensis Miller, conegut popularment com Àloe Vera.

Al prendre suc de polpa d’àloe, l’organisme rep els principals aminoàcids essencials, minerals i vitamines, a més d’altres substàncies nutritives que l’àloe sintetitza en benefici de la salut.

Perquè l’aportació de substàncies nutritives sigui l’adien per l’organisme, l’àloe ha de haver estat recol·lectat en el moment oportú de la seva maduresa, i tractat de manera natural amb tècniques especials per a que no perdi cap dels seus components.

Al no aplicar-se de manera uniforme les mateixes tècniques de recol·lecció, estabilització, embassat, etc., per part dels productors d’àloe, no tots els productes d’àloe que es comercialitzen ofereixen els mateixos resultats.

De totes maneres, nombrosos testimonis, treballs científics, seguiments clínics i terapèutics, avalen la comprovació dels notables efectes que la ingesta diària de polpa d’àloe vera estabilitzada exerceix en pacients portadors de diferents patologies.

Per exemple en úlceres gàstriques s’ha comprovat en molts casos la cicatrització i regeneració tissular. En el restrenyiment crònic s’ha regulat de forma natural el trànsit intestinal. En colitis ulceroses (malaltia de Crohn) s’ha comprovat la regeneració del intestí afectat. S’han obtingut bons resultats en col·lagenopaties, com la artritis reumàtica, lupus eritematós,… i en malalties infeccioses com la tuberculosi i la meningitis.

Malgrat tots aquests estudis, no sempre s’han obtingut els mateixos resultats, sent de vegades contradictoris, això ha portat a un cert desconcert a la comunitat mèdica i científica. Aquest fet, però té la seva explicació, com afirmen els doctors Coats i Henderson que han estudiat el cas, en el que s’exposa més amunt, concretament en el tercer paràgraf, utilització d’una espècie diferent d’àloe, utilització de plantes que no han madurat suficient o excessivament madures, polpa d’àloe inadequadament estabilitzada, etc.

Deixant les controvèrsies dels estudis a part, els quals en general han demostrat els beneficis de la presa diària de polpa d’àloe correctament estabilitzada, pot dir-se que milions de persones a tot el món beuen suc de polpa, i totes elles tenen raons suficients per a no deixar de consumir-la. Testimoni clar, sobre fets i proves científiques, del benefici d’un dels vegetals més fascinants de la naturalesa

Per tant aquelles persones que vulguin gaudir sempre de bona salut, no estaria malament que consumissin el suc de polpa d’àloe vera regularment, sempre que desitgin aportar al seu organisme la nutrició adient.

Cal recordar que l’àloe, no és un medicament, i que els seus resultats beneficiosos per la salut són el resultat de la seva composició nutritiva, de totes maneres, no està de més que qui pateixi una malaltia i vulgui o comenci a prendre suc de polpa d’àloe, ho digui al seu metge.

La dosi recomanada per diferents especialistes naturistes varia entre dos i quatre preses diàries de entre 15 i 30 ml cadascuna, d’acord a la patologia.

feedra

[@more@]

Tweet

L’àloe és tan antic com la mateixa humanitat, podem comprovar-ho veient que en diferents passatges de la Bíblia, tant de l’Antic com del Nou Testament, es parla de l’àloe, això si, l’espècie de que se’n fa referència en aquests passatges no és el conegut àloe vera, de fet és un arbre resinós i olorós del que se’n extreia un oli que era utilitzat com a perfum, per altra banda, sembla ser que aquest àloe era fet servir en el procés per a embalsamar els morts. Ja vaig explicar a l’article titulat “ La Planta”, que hi havia més de 300 espècies d’àloes classificats i que alguns d’ells eren veritables arbres, sobretot al Àfrica.

No queda massa clar que l’origen de l’àloe sigui Africà, dic que no queda massa clar degut a que alguna part de la història ens porta a pensar que a Amèrica del Sud es van trobar àloes a l’arribada dels colonitzadors, encara que per una altra banda, es diu que van ser els colonitzadors espanyols qui introduïren la planta a Amèrica. Sigui com sigui, l’àloe es troba a tots els països on el clima càlid i desèrtic o semi/desèrtic proporciona un bon hàbitat per l’àloe.

Si se segueix esbossant en el transcurs de la història, es veu com ha estat utilitzat pels àrabs, els grecs, els romans i un munt de civilitzacions més. En cada època de la història es poden trobar diferents històries i llegendes on el protagonista és l’àloe.

Del temps dels sumeris són unes taules d’argila, que tenen una antiguitat datada en el segle XVIII anterior a la nostra era, on es descriuen les qualitats laxants de l’àloe.

Les persones de la civilització egípcia del temps dels faraons, creien que l’àloe els podia proporcionar sort en el matrimoni, en els negocis o en qualsevol activitat que iniciessin, així com la immortalitat, però com que això últim era difícil d’aconseguir, posaven fulles d’àloe en els sarcòfags i tombes dels difunts per a que els protegís de tot mal en el seu últim viatge. Nefertiti i Cleopatra també van fer servir l’àloe per a mantenir la seva bellesa.

En documents àrabs, grecs i romans antics, s’hi troben referències de l’utilització de l’àloe com a medicament per a tractar diferents malalties, i diu la historia o llegenda que Alexandre Magno (356-323 a d.C.) al front de les tropes gregues conquerir la illa de Socotra, al sud de Aràbia, per la gran quantitat d’àloe que hi havia, utilitzant la planta per a guarir les ferides que els seus soldats patien en batalla.

També va ésser utilitzat al Àsia, així veiem que hi ha documents antics a la India, Malàisia, el Tíbet, Sumatra i la Xina que demostren que l’àloe va ser utilitzat comunament per a tractar malalties cutànies, asma, hepatitis, sinusitis, febres infantils degudes a paràsits, etc.

Durant la Edat Mitja i el Renaixement l’àloe va continuar sent el medicament preferit de molts metges, com ho demostren molts escrits de l’època, per a guarir úlceres, dolors, malalties dels ulls, melancolia, cremades i infinitat de problemes.

Ja en els nostres dies, i després de llargs anys en que tot el que era natural va quedar relegat a l’oblit degut a l’auge de la ciència, l’àloe es va fer servir en fórmules per fer laxants doncs aquesta era la única funció que li era reconeguda, i va ser a rel de la segona guerra mundial que es va començar a investigar l’àloe al veure els bons resultats obtinguts en el tractament de les persones afectades per les explosions atòmiques de Hiroshima i Nagasaki.

feedra

[@more@]

Tweet

L’àloe és una planta que per la seva aparença pot ésser confosa amb un cactus o una atzavara, però en realitat, és una planta de la família de les liliàcies, de fulles perennes i originària de l’Àfrica, coneguda com Àloe Vera (àloe vertader) segons la nomenclatura de Linné (metge i botànic 1707-1778) i també com Aloe barbadensis miller, segons la classificació dels àloes de l’illa de Barbados feta pel botànic Miller.

De les liliàcies conegudes com àloe, a la naturalesa se n’han classificat més de 300 espècies i varietats, amb una alçada que va des d’uns quants centímetres fins aconseguir els 40 metres en alguns àloes africans que són veritables arbres.

De plantes de la família de les liliàcies n’hi ha de moltes espècies, moltes formen part de les anomenades plantes ornamentals, i unes quantes, no masses, tenen especial importància per l’alimentació, a elles pertanyen els alls, les cebes, els espàrregs i com no, l’àloe vera.

Algunes de les espècies més conegudes i utilitzades són l’Aloe Vera, l’Aloe Arborescens, l’Aloe Chinensis, l’Aloe Socotrino o l’Aloe Ferox, l’alçada d’aquests àloes oscil·la entre els 30 i els 50 cm., així i tot, la utilitat terapèutica es redueix només a dues espècies, l’àloe barbadensis del que s’obté sèver i polpa d’àloe, i l’àloe ferox del que bàsicament se’n obté el sèver.

Les fulles de l’Àloe Vera són de color verd o verd blavós, depenent de diferents factors com el lloc, clima, nutrició, etc., són lanceolades (forma de llança) i dentades en els seus caires, amb punxes no gaire agressives, ja que, per tal de dissuadir possibles depredadors, en té prou amb el gust amarg de la saba; les fulles, creixen voltant la tija arran de terra en forma de roseta, del centre de la qual surten enlaire una o vàries tiges que al florir ho fan formant densos raïms de flors tubulars grogues o vermelles, semblants a les anomenades "Lliris de Pasqua".

Al ser una planta xeròfila (viu en medis secs), les seves fulles són carnoses i estan condicionades per emmagatzemar grans quantitats d’aigua durant molt de temps, a més, tenen un sistema que els permet tancar hermèticament els seus estomes (petita obertura de l’epidermis) durant les hores de sol, evitant així, l’evaporació tant de l’aigua com de certes substàncies gasoses, que són convertides en sucres i midó.

El seu hàbitat és desèrtic o semidesèrtic, encara que sovint es troba en àrees rocalloses de zones tèbies on les precipitacions plujoses són minses.

Encara que d’origen silvestre, pot ésser cultivada, i avui en dia, degut a la creixent demanda d’àloe, hi ha moltes plantacions a bastants països de climes càlids. Quan la planta és adulta, és a dir, que té més de tres anys i no arriba als cinc, es recol·lecten les fulles més externes de la base, per tal d’obtenir un sèver i polpa d’àloe de qualitat, processar-lo i fabricar productes adients per la salut o la bellesa.

feedra

[@more@]

Tweet

L’Àloe Vera és una de les plantes més completes, en quan a nutrients, que la Naturalesa a posat al nostre abast per a tenir cura de la nostra salut, tant és així, que des del inici dels temps diferents cultures i pobles han trobat en ell un bon aliat per lluitar contra les malalties.

Al segle XIX amb el desenvolupament de la ciència, tots els remeis populars, entre ells l’àloe, van quedar arraconats durant molt de temps, ja que, científicament no estava comprovat que la seva efectivitat fos certa. Però com la ciència tampoc és infal·lible, moltes persones tornen, avui en dia, a buscar solució als seus problemes, sobretot crònics, en la naturalesa.

Les qualitats guaridores de l’àloe han estat avalades pel seu ús durant molt d’anys en el decurs de la història, les quals, estant sent confirmades per recents estudis científics que donen la raó als documents antics que parlen del la seva efectivitat envers la salut.

Cal dir però, que l’àloe no és un medicament, ni tampoc una panacea, l’àloe és un nutrient amb la capacitat d’ajudar a l’organisme a renovar-se mitjançant l’eliminació de toxines de forma natural, sense produir trastorns de cap mena, i proporcionant a les cèl·lules la nutrició adient per les seves funcions.

L’àloe conegut de temps per la ciència, la indústria farmacèutica i la de cosmètica, està arribant a tothom sobretot a través dels mitjans de comunicació, però no sempre s’ofereix una informació plena i coherent envers el què és, per què serveix, quina qualitat ens estan oferint, etc.

Mitjançant varis escrits en aquest bloc, m’agradaria portar a terme aquesta tasca de donar a conèixer l’àloe, a poder ser amb la participació activa de tothom qui vulgui, ja sigui aportant la seva experiència amb l’àloe, sigui positiva o negativa, fent preguntes sobre allò que no li quedi clar, per què el pot fer servir, on pot trobar productes de qualitat i com reconeixe’ls, etc.

Salut per a tothom

feedra

[@more@]

Tweet